La dictadura de la moda: el cos davant del número

1. L’origen perdut de la mesura: l’arrel del conflicte..

Venim de la sastreria: de l’ofici on el cos mana i la peça obeeix.
Amb el sastre, el client és el seu propi estilista: decideix, imagina i tria el teixit natural que l’atrau.
El sastre l’aconsella i l’acompanya.
D’aquesta unió entre desig i matèria neix una sola peça: una persona, una obra, un gest irrepetible.

Davant d’aquesta tradició, el sistema de talles industrial va imposar la seva llei: números, sèries infinites, cossos uniformitzats.
El que havia començat com una solució pràctica per vestir soldats es va convertir en el dogma d’una indústria que enverina el planeta, atrofia el gust i pretén imposar una mateixa imatge a éssers diferents.

En la confecció en sèrie, la peça mana i el cos obeeix.
Hem invertit la seqüència natural.

La confecció en sèrie no va néixer de l’art, sinó de la logística.
No vesteix cossos: els organitza.

2. Bobo: el déu fet logotip..

Ningú no sap amb certesa quan va aparèixer Bobo.
Alguns diuen que va sortir d’un anunci de perfum; d’altres, que va ser una projecció col·lectiva del desig de tenir un nou messies estètic.
Però el cert és que un dia —sense passat, sense biografia i sense esforç aparent— ja era allà.
Perfectament il·luminat, ambigu i innecessari.

Al principi, Bobo no dissenyava res, ni tan sols parlava.
Declarava que la bellesa era una malaltia contagiosa, que la lletjor necessitava màrqueting i que ell contagiaria tothom;
deia que l’important no era vestir cossos, sinó vestir el Cos, és a dir, algú a la seva imatge i semblança.
Ningú no entenia del tot el que deia, però el seu to, la seva posada i els seus silencis eren irresistibles.
Les càmeres l’estimaven, i això, al segle XXI, equival a l’eternitat.

La seva primera aparició pública va ser en un garatge parisenc, on va improvisar una passarel·la sense models.
En lloc de cossos, hi va col·locar miralls.
Va convidar el públic a mirar-s’hi i els va dir:

«Estimeu-vos. Desitgeu-vos. Compreu-vos.»
Ningú no sabia si allò era art o màrqueting, però tothom va obeir.

La indústria, sempre famolenca de figures que semblin rebels sense amenaçar el sistema, el va adoptar immediatament.
Les revistes el van proclamar “la encarnació del nou luxe”, les marques es van barallar per la seva signatura i els influencers pel seu reflex.
Bobo va entendre que el talent era una càrrega i el va substituir pel carisma.
No va tornar mai més a traçar un patró —si és que ho havia fet mai— ni a tocar un teixit: només signava conceptes.

El seu salt a l’estrellat va arribar amb la col·laboració amb la cadena Malbelo.
Bobo no va ser descobert: va ser fabricat.
El sistema necessitava un déu, i ell s’hi va oferir.
La seva veu flota entre campanyes i escàndols; la seva figura es multiplica en hologrames, col·laboracions i desfilades virtuals.
Ningú no l’ha vist menjar. Ningú no l’ha sentit riure.
Però tothom ha repetit les seves frases.
I reconeixen els seus draps.

Mai no s’ha vist ningú vestit amb les seves peces, ni tan sols en rebaixes. Són massa exclusives.
L’exclusivitat —i el geni, com el de Bobo— en el món de la confecció en sèrie equival a la immortalitat.

3. Que mori el món, llarga vida a Bobo!..

Cap imperi no es manté sense déus, i el de la moda en necessitava un amb urgència.
Un déu sense idees, sense edat, sense biografia: algú que pogués ser tothom i ningú.
Així va néixer Bobo, i el sistema va respirar alleujat.
Finalment tenia un rostre per adorar mentre continuava fabricant la ruïna.

Bobo no dissenya moda: la justifica.
Cada vegada que somriu en una campanya, un riu canvia de color.
Les seves col·leccions no surten de tallers parisencs, sinó de naus sense finestres, on les mans que cusen la seva signatura encara no saben llegir-la.
Allà, entre vapor, cansament i soroll, neixen les peces que sostenen el seu mite: samarretes, jaquetes, vestits idèntics als de l’any anterior, però amb un nou preu, una nova mentida i una nova data de caducitat.

El luxe necessita distància.
Per això, mentre el fum de les fàbriques cobreix els terrats de les ciutats invisibles, les botigues de Malbelo brillen en les seves avingudes perfectes, impol·lutes.
A dins, l’aire fa olor d’exclusivitat i els dependents somriuen com en una missa.
A fora, camions destarotats descarreguen caixes mal tancades d’on s’escapen fils, etiquetes i restes de dignitat.

El cos, abans mesura i origen, s’ha convertit en residu.
Les peces que un dia prometien identitat acaben apilades en abocadors de l’altre costat del mapa, on el preu de l’or és el mateix que el de la fam.
Però res d’això no importa, perquè Bobo continua viu, continua brillant, continua prometent la salvació estètica d’un planeta que ja no es reconeix al mirall.

El món mor d’elegància,
i Bobo talla la cinta del funeral.

Postdata per a un món malalt en venda..

La dictadura de la moda no necessita fuets ni censura.
Només necessita admiració.
Mentre Bobo continuï viu, continuarà dictant els manaments del desig, i nosaltres els continuarem repetint pensant que triem.
El sistema no s’imposa: se celebra.

I quan ja no quedi res per vendre, inventarà un nou buit.
Més brillant, més sostenible, més rendible.
Així, entre fum, miralls i promeses reciclades, el cos —aquell que un dia manava i que es cosia amb respecte— acaba convertit en la seva pròpia caricatura.

I quan tot sembli perdut, convé recordar l’essencial:

La moda es va convertir en dictadura el dia que el cos va deixar de ser mesura per convertir-se en víctima.
El consumidor modern confon elecció amb llibertat i compra la seva pròpia presó embolicada amb paper de seda.
El mercat ja no fabrica roba: fabrica desitjos que s’esgoten la temporada següent.

TeleVirtualPatronage no ven peces: defensa cossos.
Entén el patronatge com un llenguatge humà, no com una fórmula de producció.
Cada patró neix del cos real i hi mor, sense passar pel filtre tòxic de les talles.
Davant d’un sistema que mesura per dominar, proposa mesurar per comprendre.