^{Publicat originalment el 3 de març de 2013}

L’Acadèmia de la Ignorància 1

L’Acadèmia de la Ignorància, o l’art d’enganyar

Una història trista, real i certa, explicada en un pròleg i tres parts breus.

Ay pena penita, pena, pena.
Pena de mi corazón.
Que me corre por las venas, pena,
con la fuerza de un ciclón.
Es lo mismo que un nublao
de tiniebla y pedernal.
Es un potro desbocao
que no sabe a dónde va.
Es un desierto de arena, pena,
es mi gloria de un pená,
ay pená, ay pená,
ay pena penita pena.

Ai pena, peneta, pena, pena.
Pena del meu cor.
Que em corre per les venes, pena,
amb la força d’un cicló.
És com un núvol
de tenebra i sílex.
És un poltre desbocat
que no sap cap on va.
És un desert de sorra, pena,
és la meva glòria de dolor,
ai pena, ai pena,
ai pena, peneta, pena.

de la copla “Ay pena penita pena” de A. Quintero, R. de León e M. Quiroga¹

Pròleg – El dolor de prendre consciència

El pròleg serveix per expressar la intenció d’una obra abans que estigui escrita.
En aquest cas, és la part més dolorosa. Jo vaig formar part d’aquesta història real —fins que vaig adonar-me de l’engany. Sense saber-ho, podria haver ajudat a enganyar altres. Per això, demano perdó.

Ara bé, tinc la consciència tranquil·la. En el moment que vaig entendre com funcionava l’Acadèmia de la Ignorància, vaig marxar. I vaig dir el que calia perquè l’alumnat obrís els ulls.

Per què he decidit explicar-ho

Sento l’obligació moral d’escriure el que vindrà a continuació. Aquest blog comença a tenir lectors no només a Espanya i països hispanoparlants, sinó també arreu del món.

He decidit no revelar el nom real de l’escola. L’anomenaré Acadèmia de la Ignorància, per dues raons:

1. No és un cas aïllat. Només puc parlar del que he viscut, encara que m’han explicat casos similars.
2. Vull que l’alumnat de moda es pregunti si la seva escola funciona igual. Aprenen realment? O només reben fum i paraules buides?

Vint anys de mentides educatives

L’Acadèmia de la Ignorància porta oberta més de vint anys, en un barri d’una ciutat europea que encara presumeix de tradició en moda. Això malgrat haver deixat morir la passarel·la més important del país.

Durant tot aquest temps, l’Acadèmia ha ensenyat conceptes sabuts com a erronis i inútils. El seu únic docent i director no sent cap remordiment. A diferència del rector de San Manuel Bueno y mártir², no fingeix per ajudar. Al contrari: s’enorgulleix d’omplir de falses idees els caps del seu alumnat.

Un mètode per enganyar que funciona

Ha trobat una manera de viure ensenyant coses que semblen útils, però no ho són.
Primer, prohibeix cosir dins l’escola. Un dia em va dir:

“És massa arriscat. Si hi ha queixes, cauran sobre el centre. I això no seria bo per a la nostra imatge.”

Segon, col·loca una targeta escrita a mà damunt d’una mini cadira de decoració. Allà hi diu:
“La direcció no es fa responsable de les peces cosides fora de l’Acadèmia.”

Tercer, per mantenir la il·lusió, fa cosir mitges peces per a l’examen final. Es guarden dins capses decorades, més treballades que el contingut real.

Una il·lusió en comptes d’aprenentatge

Per a demostrar que el seu mètode funciona, penja als maniquins peces pròpies antigues. Afirmava que eren part de col·leccions seves.

Tot això és just? Potser hi ha qui només hi va per passar l’estona. Però també hi ha alumnes que volen formar-se i construir un futur.

Quan li vaig dir que el que feia no funcionava, va respondre:

“Sí, tens raó, però no importa. Això és una escola de barri.”

Però… no mereix l’alumnat de barri una educació de qualitat com qualsevol altre?

1. Ay pena penita pena: http://www.cancioneros.com/nc/1829/0/ay-pena-penita-pena-antonio-quintero-rafael-de-leon-manuel-quiroga ↩︎
2. San Manuel Bueno, mártir de Pío Baroja: http://ciervalengua.files.wordpress.com/2012/09/san-manuel-bueno-martir1.pdf ↩︎